|
Masses d’aire que afecten la península ibèrica.
Hi ha autors que han definit una massa d'aire com un gran cos d'aire, de base molt extensa i relativament poca alçada, que avarca milers de quilòmetres i que, per haver romàs durant molt de temps en una regió font, ha adquirit unes característiques higrotèrmiques particulars que varien d'una manera molt lenta en un pla horitzontal (MARTÍN VIDE, 1984).
Altres autors introdueixen un matís i aporten una definició de massa d'aire que considera el moviment de l'aire; concretament, defineixen una massa d'aire en funció no tan sols de les condicions de temperatura i d'humitat de la regió font o d'origen, sinó també en funció de les modificacions que experimenta aquesta massa d'aire en desplaçar-se cap altres zones (KING, 1984). Sigui com sigui, les masses d'aire adquireixen les seves propietats higrotèrmiques fonamentals en les regions on l'aire s'estanca i s'acumula; és a dir, en les àrees anticiclòniques. La Península Ibèrica, i per tant el Principat d'Andorra, és afectada per un anar i venir constant de masses d'aire de diferent signe, com correspon a una àrea de les latituds temperades on la variabilitat del temps atmosfèric és la tònica dominant. Podem considerar vuit grans masses d'aire que afecten la península Ibèrica: l'aire tropical marítim, l'aire tropical continental, l'aire polar marítim, l'aire polar marítim de retorn, l'aire polar continental, l'aire àrtic marítim, l'aire àrtic continental i l'aire mediterrani. A continuació passarem a explicar breument com incideix cadascuna d'aquestes entitats atmosfèriques damunt la península Ibèrica. La massa d'aire tropical marítima és càlida, però estable, a causa del moviment de subsidència que es produeix en el sector oriental de l’anticicló de les Açores. És la que d'una manera més assídua visita la península Ibèrica. L'anticicló de les Açores constitueix la seva font d'origen. La massa tropical continental es formalitza al nord d\'Àfrica, damunt la cèl•lula d'altes pressions subtropicals del continent. La massa, que sempre és càlida i seca, és la responsable de les grans onades de calor quan a l'estiu pot envair la península Ibèrica. La massa d'aire polar marítim s'origina a l'Atlàntic nord, entre les costes de l'Europa occidental i Amèrica del Nord, aproximadament entre els paral•lels 60 i 70º de latitud nord. En el seu origen, aquesta massa d\'aire és fresca, o relativament freda, i humida, però pot reescalfar-se en descendir de latitud, convertint-se en inestable. L'aire polar marítim de retorn representa, de fet, la mateixa massa d'aire polar marítima que ha efectuat un recorregut per un mar relativament càlid. L'aire polar marítim, a partir de les àrees marítimes de l’oest i sud de Groenlàndia, es dirigeix cap al sud descrivint una àmplia ferradura per acabar convergint a la latitud del cap Sant Vicente i el golf de Cadís. S'endinsa generalment per la conca mediterrània a través de l\'estret de Gibraltar i el canal d'Alborà. La massa polar marítima de retorn és molt inestable, ja que la injecció d'aire fred en alçada que l'acompanya es combina amb un reescalfament per la base i un elevat contingut de vapor d'aigua. L'aire polar continental és el resultat d'un llarg estancament sobre l'interior del continent europeu, fins i tot l'oest de Sibèria. Visita preferentment la península Ibèrica en època hivernal, quan es mostra fred, sec i estable. L'aire àrtic marítim que afecta la península Ibèrica es formalitza a la conca subàrtica, entre Groenlàndia i l'arxipèlag de Spitzberg, coberta de gel gairebé tot l'any. Segueix per regla general una trajectòria nord-sud fins a arribar a la nostra àrea geogràfica. No és una massa d'aire freqüent. Ocasiona un temps fred que a l'hivern pot anar acompanyat de ruixats i xàfecs de neu. L'aire àrtic continental prové directament del nord de Rússia, i en algunes ocasions del nord-oest de Sibèria, coberta de gel i neu una gran part de l'any. És una massa d'aire molt ocasional i que visita la península Ibèrica només a l'hivern. Les grans onades de fred que podem patir de tant en tant són provocades per aquesta massa àrtica continental. Pel que fa a la massa d'aire mediterrània, cal assenyalar, com a reflexió prèvia, que molts autors han posat en qüestió la seva existència, mentre que d'altres accepten l'entitat pròpia d'aquesta massa d'aire. En realitat, la mar Mediterrània no es comporta com una regió generadora de masses d'aire, sinó que, per les seves particulars condicions higrotèrmiques, modifica i individualitza els cossos d'aire que han arribat d'altres zones i s'hi han estancat el temps suficient per adquirir uns trets propis (CAPEL MOLINA, 1981). Això és especialment clar en època estival, quan sota unes condicions sinòptiques predominants d'estancament de l'aire i manca d'adveccions importants (situació de pantà baromètric), la massa d'aire tropical que ocupa la conca mediterrània s'humiteja per la base adquirint unes característiques bastant pròpies. Les terres banyades per la Mediterrània experimenten aleshores un temps càlid i molt humit.
tornar llistat
És el mateix sequera que aridesa?
La resposta és: només en part. La sequera és un concepte meteorològic i alhora climàtic. Quan hi ha puntualment en una àrea determinada una escassetat pluviomètrica i hídrica, el concepte de sequera adquireix una dimensió estrictament meteorològica (la sequera es circumscriu a un període molt puntual). Quan una regió és afectada d\'una manera molt freqüent per manca hídrica, la noció de sequera cobra un sentit no solament meteorològic, sinó també un sentit climàtic (sequeres sovintejades i reiterades poden definir, en una àrea, condicions climàtiques de dèficit hídric permanent o habitual). L'aridesa és un concepte estrictament climàtic. Fa referència precisament a un dèficit hídric permanent o habitual. L'aridesa es defineix per una diferència negativa entre la precipitació i l'evapotranspiració potencial. Per evapotranspiració potencial cal entendre la màxima pèrdua d'aigua en el medi per evaporació directa i transpiració vegetal en el supòsit que es pugui subministrar, a aquest medi, aigua d'una manera continuada (irrigació constant). Quan diem que el clima mediterrani és, a l'estiu, càlid i molt sec, estem al•ludint al fet que en la zona climàtica mediterrània hi ha, en època estival, un dèficit hídric permanent o habitual. Estem parlant, en definitiva, d'aridesa. L'evapotranspiració potencial és màxima en els deserts càlids i mínima en els Pols.
tornar llistat
El clima Mediterrani
Sabíeu que el clima mediterrani s'anomena tècnicament clima subtropical de façana occidental d'un continent? Sabíeu que el clima temperat oceànic s'anomena també clima marítim de les costes occidentals? En efecte, el clima mediterrani és, tècnicament, un clima subtropical de façana occidental (MARTÍN VIDE i OLCINA, 2001). Correspon, de fet, a les façanes occidentals dels continents situades entre els 30 i 45º de latitud nord i sud. En aquesta zona, hi ha una alternança estacional de les masses d'aire tropicals i polars. A l'hivern, dominen les masses d'aire polar marítim, que produeixen temporals ciclònics i abundant pluja; a l'estiu, en canvi, la zona queda sota el domini de les masses d'aire tropical marítim, que estabilitzen el temps i ocasionen una forta sequera. Quines àrees del món reuneixen aquestes característiques? A l'hemisferi nord, bona part de la Península Ibèrica, la conca mediterrània i una porció important de la façana pacífica dels Estats Units. A l\'hemisferi sud, la regió central de Xile, el sector de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i el sud-oest i part del sud d'Austràlia. Tanmateix, cal precisar que la franja costanera mediterrània de la península Ibèrica, encara que comparteix els trets climàtics essencials de les altres àrees situades a la mateixa latitud, no presenta, en realitat, un clima mediterrani típic, ja que l'estació més plujosa apareix desplaçada a la tardor, i, d'altra banda, l'hivern hi resulta relativament poc plujós. El clima temperat oceànic rep el nom, també, de clima marítim de les costes occidentals (STRAHLER, 1986). Afecta les zones a sobrevent dels continents situades entre els 40 i 60º de latitud nord i sud, a una latitud immediatament superior a la dels climes subtropicals de façana occidental. És la zona on més sovintegen les pertorbacions ciclòniques de component oest, lligades al front polar. Aquestes pertorbacions, que poden presentar-se en qualsevol època, donen lloc a pluges abundants i ben distribuïdes al llarg de l'any, encara que s'insinua un cert màxim pluviomètric a l'hivern. El clima marítim de les costes occidental el trobem, pel que fa a l'hemisferi nord, a tota la façana oest d'Europa, des de l'octau nord de la península Ibèrica (litoral cantàbric) fins a Noruega, i a la costa pacífica del Canadà i d'Alaska i l'estat nord-americà de Washington. A l'hemisferi austral, el localitzem a la regió meridional de Xile, El sud-est d\'Austràlia, l'illa de Tasmània i l'illa meridional de Nova Zelanda.
tornar llistat
Què és l'efecte "foehn? Com es produeix?
L'efecte "foehn" és un fenomen característic dels indrets on hi ha muntanyes. Es tracta d'un vent càlid i dessecant que bufa en sentit descendent pels vessants a sotavent de les muntanyes, de manera que guanya temperatura i evapora la humitat. Tot i que pot desencadenar-se també amb invasions d\'aire fred, el foehn més característic requereix que les masses d'aire siguin, en el seu origen, càlides o relativament càlides. Suposem que una massa d'aire càlida i humida ateny la base del vessant a sobrevent d'una muntanya, amb una temperatura de 20ºC. Imaginem també que la base d'aquesta muntanya se situa a 300 metres d'altitud. En topar amb el relleu, la massa d'aire començarà a ascendir vessant amunt. Mentre no hi hagi condensació, un fenomen que, per exemple, imaginem que es produirà a 1.000 metres d'altitud, la massa d'aire es refredarà segons el gradient adiabàtic de l'aire sec, és a dir, a raó d'1ºC per cada 100 metres d'ascens. Quan la massa d'aire arribi als 1.000 metres, tindrà per tant una temperatura de 13ºC. A partir d'aquí, com hem dit, es produeix la condensació i la massa d'aire esdevé saturada en vapor d'aigua. La condensació implica que la massa d'aire es refredi ara segons el gradient adiabàtic de l'aire saturat, això és, a raó de 0,5ºC per cada 100 metres d'ascens. Quan arribi als 2.800 metres d'altitud, que podem suposar el cim de la muntanya, l'aire tindrà una temperatura de 4ºC. Remuntat el nivell culminal, l'aire començarà a descendir pel vessant a sotavent i a incrementar la temperatura. Al principi, podem suposar que encara queda humitat i l'aire s'escalfa segons el gradient adiabàtic de l'aire saturat. Suposem que això succeeix fins a 200 metres avall del nivell culminal de la muntanya. A 2.600 metres, la massa d'aire tindrà per tant una temperatura de 5ºC. Però a partir d'aquesta cota la humitat ja s'haurà evaporat, i aleshores, a mesura que l'aire continuï descendint per sotavent, incrementarà la seva temperatura segons el gradient adiabàtic de l'aire sec, és a dir, a raó de 1ºC per cada 100 metres de descens. Quan arribi a la base de la muntanya, però ara del vessant a sotavent, a 300 metres d'altitud, haurà adquirit una temperatura de 28ºC i la humitat relativa serà molt baixà. S'haurà produït, per tant, un efecte foehn. El nom de foehn té el seu origen en els vents d'aquesta mena que bufen en el vessant nord dels Alps. En altres indrets del planeta reben altres noms: el "chinook", en els vessants orientals de les Muntanyes Rocalloses del Canadà, el "berg" a Sudàfrica, l'"Autan" o "vent d'Espanya" a la cara nord del Pirineu i la plana de Tolosa de Llenguadoc, el "Santa Ana" a Califòrnia, el "levante" a la regió de Cadis\". Als Pirineus catalans, l'efecte foehn desencadenat pel vent del nord també té uns noms específics: "fogony\" i "traganeu".
tornar llistat
Evapotranspiració potencial
És la pèrdua màxima d'aigua en el medi per transpiració de les plantes i evaporació directa en el supòsit d'un subministrament continuat d'aigua o irrigació permanent. A l'estiu, el clima mediterrani es defineix com a càlid i molt sec. Aridesa: diferència negativa entre la precipitació i l'evapotranspiració potencial.
El canvi climàtic actual pot definir-se com una alteració del comportament normal de l'atmosfera o dels ritmes meteorològics i climàtics normals com a conseqüència de l'accentuació de l'efecte hivernacle ocasionat per l’home (increment del diòxid de carboni i metà, desforestació, escalfament global, entre d'altres). Cal assenyalar, però, d'entrada, que l'efecte hivernacle és per si mateix una condició natural de l'atmosfera i del sistema terrestre. Sense la capa d'aire que embolcalla la terra, la temperatura de la superfície terrestre baixaria fins als 40ºC negatius i seria pràcticament impossible la vida. Ara bé, en l'actualitat es produeix una accentuació d'aquest efecte hivernacle per l'emissió de gasos que afavoreixen el procès i que a mitjà o llarg termini poden tenir uns efectes molt negatius sobre la vida o sobre les activitats humanes.
tornar llistat
La neu
És un agregat de partícules o cristalls de gel. Aquests cristalls de gel és formen bé per congelació de les gotetes d'aigua líquida en suspensió a l'atmosfera, bé pel pas directe del vapor d\'aigua a l'estat sòlid (sublimació). Quan cauen perquè han adquirit prou pes, poden xocar amb altres cristalls de gel i formar els flocs de neu. També poden entrar en contacte amb gotetes líquides que poden congelar-se adherint-se al cristall de gel. Perquè puguin aparèixer cristalls de gel a temperatures no excessivament baixes, és necessari, però, que a l'atmosfera hi hagi el que hom anomena "nuclis de congelació", que tenen afinitat amb el gel i al voltant dels quals aquest gel tendeix a reunir-se. La congelació en un aire pur o lliure d'aquests nuclis només pot produir-se a temperatures molt baixes.
tornar llistat
Òptim pluviomètric altitudinal
Nivell de precipitació màxima assolit en el vessant d’una muntanya a una altitud determinada.
tornar llistat
Rarefacció de l’aire en vapor d’aigua
Disminució acusada de la quantitat de vapor d’aigua de l’aire per damunt del nivell altitudinal en què s’assoleix la precipitació màxima.
tornar llistat
Límit sec
Anomenat també límit àrid, representa l’altitud a partir de la qual, en el vessant d’una muntanya, la precipitació comença a disminuir fortament i la vegetació esdevé més escadussera i amb unes dimensions més reduïdes, de manera que desapareixen els arbres. En altres muntanyes, com en el cas del Principat d’Andorra, hi ha un límit fred que representa l’altitud a la qual el desenvolupament de les espècies arbòries és impossibilitat per temperatures massa baixes.
tornar llistat
|
