Aquest darrer estiu vaig visitar el Parc natural del Montseny. Ja l’havia visitat un cop quan feia els estudis universitaris. Aquesta vegada vaig fer parades a Santa Fe del Montseny i el Turó de l’Home.
Vaig poder admirar el bosc de caducifolis, amb les fagedes, tan esponerós, selvàtic i magnífic de Santa Fe. Fins i tot les sequoies. Tot és realment admirable. Jo ja sabia que Santa Fe es troba en el vessant marítim del Montseny, el quemira a la Mediterrània. El vessant continental d’aquest massís és el que dóna a la Plana de Vic, a la comarca d’Osona.
El sector de Santa Fe del Montseny es troba a uns 1.000-1.100 metres d’altitud. Tinc la impressió que a Santa Fe hi ha un òptim d’altitud i distància al mar que dóna lloc a uns paràmetres idonis per a la resolució de la humitat mediterrània en precipitació. En els sectors del vessant marítim del massís situats al voltant dels 1.000 o 1.100 metres d’altitud, les marinades provinents de la Mediterrània i els temporals plujosos de component est podrien trobar unes condicions òptimes per agreujar els fenòmens de condensació del vapor d’aigua, formar nuvolades de retenció orogràfica i accentuar en definitiva les precipitacions.
Penso que podria corroborar la meva conjectura el fet que a les parts més altes del Montseny la vegetació arbòria és substituïda per matollars, tot i la poca altitud del massís (poc més de 1.700 metres al Turó de l’Home) en comparació als Pirineus, per exemple, on els 1.700 metres corresponen a un estatge humit i amb abundants elements arboris (pinedes de pi negre, avetoses, bedollars). La vegetació de matollars de les parts més altes del massís del Montseny podria indicar perfectament la presència d’un límit sec. És molt probable que hi hagi una rarefacció de l’aire en vapor d’aigua més amunt del possible òptim pluviomètric de Santa Fe. Tal vegada les dades de precipitació de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home i les de Santa Fe, si se’n disposa, permetrien corroborar-ho.
De fet, en els vessants exposats als fluxos d’aire marítim, de muntanyes en zones càlides o, fins i tot, en zones temperades càlides (el Montseny podria ser-ne un exemple), l’òptim pluviomètric altitudinal s’assoleix a relativament poca altitud. No sembla succeir el mateix en els vessants a sotavent o protegits dels fluxos humits, almenys pel que coneixem de casos molt propers. En el Pirineu andorrà, per exemple, on les valls del Valira constitueixen un sector que es troba fonamentalment a sotavent, no hem pogut constatar, a partir de les dades subministrades per pluviòmetres totalitzadors (estany de Juclar, la Coma del Forat) que recullen la pluja i l’aigua de fosa de la neu a les capçaleres, que hi hagi un límit altitudinal a partir del qual la precipitació s’estanqui o fins i tot disminueixi. En cas d’existir, aquest límit se situaria, en tot cas, en cotes molt altes.
Per cert, el massís del Montseny, a més a més de ser Parc natural, és Reserva de la biosfera.
